Història de l'animació
Els primers antecedents de l’animació es remonten a l’any 1877, quan Émile Reynaud, inventor d’origen francès, va crear el praxinoscopi, un invent que va anar perfeccionant fins que el 1888 el va patentar amb el nom de Théâtre Optique (Teatre òptic). Aquest aparell projectava 15 imatges per segon, que eren impressionades sobre un fons canviant on es reproduien les seqüències d’imatges en moviment. Per motius derivats de les tècniques d’il·luminació a partir d’una llanterna màgica, les figures, que es dibuixaven a mà directament sobre la cinta de pel·lícula, presentaven poca nitidesa.
Malgrat ja hi havia qui havia aconseguit crear la sensació de moviment mitjançant la ràpida projecció de dibuixos, els avenços de Reynaud van fer que avui se’l consideri el pare del cinema d’animació.
James Stuart Blackton va ser un altre dels pioners que, a finals del segle XIX i durant les primeres dècades del XX, va treballar en la mateixa línia dels que ja començaven a concebre el que podia arribar a ser el cinema d’animació. L’any 1906 va dirigir i produir Humorous Phases of Funny Faces, que ha estat sovint considerada la primera pel·lícula d’animació de la història. Per la seva realització va utiltizar tècniques del cut-out utilitzant retalls de paper per crear figures planes de parts articulades, disposades sobre un fons de pissarra. La técnica de l’stop-motion va ser utlitzada per primera vegada per J. Stuart Blackton i es va divulgar entre els cineastes de l’època. Georges Méliès, que havia iniciat la seva producció filmogràfica a l’última década del segle XIX, va saber treure profit dels avantatges que oferia l’stop-motion i va incloure tècniques basades en aquest sistema en els rètols de les seves pel·lícules, tot i que mai va interessar-li explotar les seves possibilitats com a mètode de creació.
A Espanya, Segundo de Chomón va utilitzar l’stop-motion per a la creació de la seva pel·lícula El hotel eléctrico, l’any 1908, convertint-se així en el primer espanyol en aplicar aquesta tècnica. Durant la primera dècada del segle XX molts dibuixants que havien creat grans expectatives en el cinematògrafs dels germans Lumiére, i que s’havien desplaçat a París per conèixer de primera mà les seves característiques, van voler experimentar amb l’animació i donar vida als seus dibuixos. És el cas de Émile Cohl, caricaturista i dibuixant de còmic francès, que fascinat pel prometedor invent dels Lumiére va entrar a treballar a la productora Gaumont a l’edat de 50 anys. Un any més tard va fer Fantasmagorie, que ha estat considerada la primera projecció plenament animada de la història i els efectes de la qual es creaven a partir de línies negres sobre paper blanc, que al ser utilitzades en negatiu donaven la impressió de ser dibuixos en guix sobre pissarra, una idea que ja havia fet servir Blackton. Després de treballar per diverses productores franceses, Cohl va marxar als Estats Units per seguir treballant en animació.
Paral·lelament, Winsor McCay va començar a crear un seguit d’animacions de curta durada. Havia treballat durant molts anys com a dibuixant de còmic i va aprofitar el seu talent com a dibuixant per idear els personatges de les seves pel·lícules d’animació, que creava a partir de dibuixos a mà que ell mateix havia fet. L’èxit de la seva producció va arribar amb Gertie the Dinosaur, l’any 1914, que se l’ha considerat el primer personatge animat creat especialment per una pel·lícula.
L’any 1915, Earl Hurd i John Randolph Bray van patentar l’ús de fulls de cel·luloide com a base de suport. Aquest nou mètode conegut com cel animation va suposar un avenç en les tècniques de producció de dibuixos animats, ja que permetia donar moviment a dibuixos fets a mà sobre un suport estable. Tanmateix, la innovació més important que va representar el cel·luloide consistia en la possibilitat d’utilitzar un mateix fotograma, on el moviment no fos requerit, tantes vegades com convingués, i compaginar-lo amb altres on els dibuixos serien canviants. Gràcies a la transparècia del cel·luloide, això permetia crear composicions d’imatges amb components mòbils i altres d’inmòbils, sense la necessitat d’haver de dibuixar els darrers tantes vegades com fotogrames calia per recrear l’acció en moviment dels elements que ho requerien. Hurd va treballar per diversos estudis i va morir l’any 1940 mentre treballava com a ideador d’storyboards pels estudis de Walt Disney.
Dos anys després que Hurl treiés al mercat els fulls de cel·luloide, Max Fleischer va patentar el rotoscopi, un dispositiu que permetia adaptar una gravació real a animació, fotograma a fotograma, i utilitzant una taula de calca sobre la qual es podia calcar el dibuix a partir del model original projectat. Els germans Fleischer van popularitzar aquesta tècnica amb les sèries Out of the Inkwell durant tota la dècada dels anys 20; d’aquesta idea va sorgir Koko the Clown, un personatge animat crear per Max Fleischer, que va inspirar els germans a obrir la seva pròpia productora com a estudi d’animació sota el nom de Out of the Inkwell Films, Inc. que més tard va canviar el nom per Fleischer Studios, Inc., convertint-se en el principal competidor de Walt Disney. Sota aquesta corporació i amb el suport de la Paramount es van portar a la gran pantalla personatges com Betty Boop, que es va consolider com a gran símbol de l’animació durant els anys 30, i Popeye el Mariner, que havia estat adaptat pels germans Fleischer a partir d’una tira còmica anomenada Thimble Theatre i venut a la Paramount l’any 1933.
Walter Elias Disney havia desenvolupat un talent pel dibuix durant la seva infàcia a Missouri. Després d’haver atès algún curs de dibuix al Chicago Art Institute, i quan ja havia tornat de França després de col·laborar amb la Creu Roja durant la Primera Guerra Mundial, Disney es va instal·lar a Kansas City i va treballar com a dibuixant d’anuncis i cartells de teatre. Va ser mentre treballava per Kansas City Film Ad Company que va interessar-se per l’animació. Posteriorment al fracàs de l’estudi que ell mateix havia fundat, va decidir provar sort a Hollywood, on va obrir un segon estudi amb el seu germà i va començar a treballar en un projecte anomenat Alice Comedies que es va popularitzar a finals de la dècada dels 20.
Havent tingut problemes amb les distribuidores, Disney va decidir crear el que sería el seu personatge cabdal, Mickey Mouse, que va aparèixer per primera vegada en un curt anomenat Plane Crazy, per al qual no va trobar distribuidora, i va ser després de l’èxit de Steamboat Willie, el tercert curt que s’havia fet amb el personatge de Micky Mouse, que Plane Crazy es va donar a conèixer. A partir d’aquest moment, Disney va incloure so en els seus curts, que es van popularitzar fins el punt de convertir Mickey Mouse en el personatge d’animació més famós del món, trepitjant l’èxit que en el seu moment havia tingut el gat Fèlix. Als inicis dels 30, Disney va haver de fer front a l’èxit que paral·lelament estaven tenint els personatges dels germans Fleischer, i va ser l’any 1932 quan, per primera vegada, va utilitzar les tècniques del Technicolor pel seu curt Flowers and Trees, pertanyent a les sèries de curtmetratges animats Silly Symphonies, i que va ser premiat per l’Acadèmia per millor curt animat el mateix any que Micky Mouse guanyava el mateix reconeixement. Entre els curts que van formar part de Silly Symphonies destaca The Three Little Pigs, l’any 1933, que va ser el curt animat més exitós de la història de Disney.
Amb el fort creixement de Popeye el Mariner, Disney no es va conformar en donar una empenta al seu personatge posant color a les sèries de Mickey Mouse, que ja contava amb altres personatges, i va llençar-se a fer el seu primer llargmetratge amb Snow White and the Seven Dwarfs, que es va estrenar el desembre de 1937 i que va ser un èxit financer que no es repetiria fins la segona meitat de la dècada dels 40. Tres anys més tard es va estrenar Pinocchio i el 1940, Fantasia; cap dels dos va produir els beneficis que s’esperava. Disney va seguir treballant en els curts que el públic aclamava fins l’esclat de la Segona Guerra Mundial, un període on la producció d’animació es va veure interrompuda i replaçada per films de propaganda militar que l’Exèrcits dels Estats Units havia encarregat als estudis de Disney. Tanmateix, els guanys seguien sent insuficients i l’estudi va reemprendre l’animació com a base de la seva producció; l’any 1942 es va estrenar Bambi, a la vegada que es posaven a la venta diversos curts inèdits que ajudarien a recuperar les inversions perdudes.
A finals de la dècada dels 40, passada la guerra, es va reemprendre la producció de pel·lícules, entre les quals destaca l’èxit de Cinderella. L’historiador de cinema Christopher Finch, a The Making Of Cinderella, atribuiex a aquesta pel·lícula el fet que Disney pogués tirar endavant la seva productora, ja que a mitjans dels anys 40 tenia un deute acumulat de més de 4 milions de dòlars; el fracàs de Cinderella hagués significat la fi de la indústria de Disney.
La dècada dels 40 va ser la més fructífera per la productora Warner Bros, que malgrat haver-se fundat l’any 1918, no va començar a treballar amb animació fins els anys 30. La producció de sèries animades venia donada per l’afany de crear curts musicals i és aquest l’origen del nom Looney Tunes, que també fa referencia als curtmetratges musicals de Disney, Silly Symphonies.
Els personatges de què constaven les sèries dels Looney Tunes de seguida es van fer conguts entre el públic i van experimentar un gran reconeixament d’audiències a mitjans de segle. Entre els personatges hi ha Bugs Bunny i Daffy Duck, que van coprotagonitzar curts animats amb els seus més grans competidors, Mickey Mouse i Donald Duck, que a partir de la segona meitat dels anys 50 havia substituït Mickey com a figura eminent de Disney.
Cap al darrer terç de segle, el desenvolupament de tècniques d’animació va motivar la creació de diversos estudis d’animació arreu del món. L’any 1976, Peter Lord i David Sproxton van fundar els Aardman Animations, Ltd., uns estudis que treballaven d’acord amb la tècnica de l’stop-motion.
L’arribada dels ordinadors i les seves aplicacions en el món de l’animació va suposar un gir notable en les produccions que es van presentar sobretot durant la dècada dels 90. Pixar Animation Studios, la productora amb més renom en el camp de l’animació CGI (computer-generated imagery), es va fundar l’any 1979 com a extenció de la Lucasfilms, però va ser després que Steve Jobs comprés l’estudi que es va fer un lloc important dins el panorama de l’animació de finals de segle. En un prinicpi no va ser conebut com estudi d’animació i va ser després d’aliar-se amb la productora Disney l’any 1991 que es va idear el que seria el primer llargmetratge d’animació fet íntegrament amb ordinador, Toy Story. L’èxit que va suscitar i la innovació que suposava la van convertir en un clar referent que inspiraria moltes altres produccions de la mà de John Lasseter.
A partir del 2000, la tecnologia CGI i l’animació en 3D feta per ordinador es van convertir en les princpials tècniques utilitzades per crear efectes especials també en pel·lícules de live-action. Aquests sistemes conviuen amb altres tècniques del cinema d’animació com són l’animació tradicional, que es basa en dibuixos fets a mà i que encara avui s’utilitza malgrat ser la més primitiva, l’animació de rotoscopi (ja digitalitzada), que utilitza referents reals, i l’stop-motion, que simula moviment a partir de fotografies a objectes estàtics.